Bernardo Corrêa Alfons Bech
En aquesta entrevista tractem de temes que poden ajudar a clarificar el que realment està succeint a Ucraïna, les raons de l’agressió russa i les tasques que es plantegen davant la guerra
En un cafè de la Plaçaa Espanya, Barcelona conversàrem amb l’Alfons Bech, electricista, ecologista, sindicalista de Comissions Obreras (CCOO) desde 1969, acomiadat durant la històrica ocupació de SEAT de 1971, dirigent de La Aurora – organització marxista, militante socialista i revolucionari des de fa 50 anys.
Com a membre de la Xarxa Europea de Solidaritat amb Ucraïna de la qual fou un dels fundadors junt amb altres organitzacions, visità aquest país recentment per participar d’una conferència organitzada pels sindicats ucraïnesos, organitzacions feministes, parlamentaris europeus i ONG ecologistes i en defensa dels Drets Humans, com a part d’un conjunt d’iniciatives pràctiques de solidaritat amb el poble ucraïnià que pateix les conseqüències de l’ocupació russa.
Bernardo Corrêa (BC)- Bon dia, Alfons. Com veus la situació política mundial en la qual s’ubica aquesta agressió contra Ucraïna? Com entendre ara aquesta guerra en Europa?
Alfons Bech (AB)- Bé, sempre hi ha motius històrics que mouen els diferents imperialismes a actuar d’una manera agressiva, però realment cal comprendre el context econòmic i sociopolític mundial en aquests moments. Vivim en una fase en la qual la globalització capitalista ha mostrat els seus límits. Sobretot durant el període de pandèmia en el qual els intercanvis mundials, la manca de materials, les crisis climàtiques deixen veure que es produiran grans canvis en els modes de producció, en el transport i tot això també canviarà les necessitats del mateix sistema capitalista.
Com deia, l’agressió que s’ha produït contra Ucraïna, per part de la Rússia, el 24 de febrer d’aquest any, és un desenvolupament, diria fins i tot com una mena de fugida endavant, de la batalla que Rússia havia començat abans contra la independència de les nacions que van començar a separar-se immediatament després de la desaparició de l’URSS. Això ha tingut diferents episodis en Txetxènia, Geòrgia i també a Ucraïna en 2014, amb l’annexió de la península de Crimea.
Però, en aquests moments pot semblar més aviat quelcom així com una guerra preventiva, no només ni principalment des del punt de vista militar, sinó també econòmic. O sigui, Rússia prepara el seu terreny i, finalment, aquesta agressió forma part també de l’intent d’apoderar-se de les riqueses d’Ucraïna.
BC- En aquesta geopolítica mundial, quin paper juga la qüestió energètica?
AB- Rússia està fent xantatge a Europa i en particular als països que depenen més del seu subministrament, sobretot, de gas, però també de petroli i carbó. Tanmateix, no es tracta només del fet que Rússia pretengui controlar tots aquests fluxos i així exercir un domini, sinó que també en el terreny més estratègic general, Ucraïna juga un rol important, tant per l’agricultura i la riquesa de les seves terres, de la producció de cereals especialment, com també de terreres rares, de les quals Ucraïna té reserves importants.
Alguns científics han parlat del gas neó, del qual Ucraïna sembla ser un dels principals productors al món (algunes informacions parlen d’un entre 80% de les reserves). Aquest és un gas necessari per a la fabricació de semiconductors. Per tant, efectivament la qüestió de les reserves petrolieres de combustibles estan jugant un paper aquí com xantatge i pressió, mentre, per un altre cantó, no en són fàcils de substituir.
BC- Tens una llarga experiència internacionalista. Has estat a Iugoslàvia, Bòsnia, a la guerra de Kosovo… i en moltes altres parts del món per la lluita dels pobles. Com ha estat aquesta possibilitat d’anar a Ucraïna ara?
AB- Perquè hem creat una Xarxa Europea de Solidaritat amb Ucraïna, en la qual participa la meva organització L’Aurora, i decidiren participar tot seguit. Des de les primeres converses vam debatre documents, però també fer propostes. Per exemple, alguns sindicats han enviat material, han organitzat els anomenats Combois, per portar materials que demanaven els sindicats d’allà.
Una d’aquestes propostes ha estat la realització d’una conferència amb sindicats i organitzacions feministes, ONG ambientals i de drets humans, que va acollir l’organització Moviment Social. Hem participat delegats de bastants països europeus. Hi havia diputats de Polònia, de Suïssa, Dinamarca, Finlàndia i algunes representants de ciutats com Lió i Ginebra. També sindicalistes, fundacions com la Frantz Fanon entre altres, i organitzacions ecologistes. Jo hi vaig participar en tant que membre de L’Aurora, però també com a sindicalista.
BC- Quant temps vas estar a Ucraïna?
AB- Jo vaig estar quasi una setmana.
BC- A on?
AB- En el nord, a la ciutat de Lviv, on aparentment no hi ha gerra, però com explicava en una crònica: se l’escolta. Se l’escolta i encara ho pots veure en els monuments protegits i quan sona l’alarma tanquen molts bars i algunes persones s’amaguen en els soterranis, encara que també veus molta gent que no fa cas [riures].
BC- Quines van ser les experiències més significatives que has viscut? Quins contactes importants vas fer?
AB- Com a sindicalista vaig cercar més els contactes amb companys d’altres sindicats i, particularment, amb un company dirigent del sindicat ferroviari del dipòsit de màquines i material ferroviari de Kíev que em va convidar a conèixer-lo i veure la situació. Han patit molts atacs i han mort ferroviaris, explicava que per Rússia el transport ferroviari és zona enemiga, a combatre, no només pel que fa al transport de viatgers en una situació en la qual tot el transport té moltes dificultats, sinó també pel tipus de transport de materials que serveixen per a la defensa, no?
En conjunt, tanmateix, allò que vaig copsar és que tant els sindicalistes com les activistes d’organitzacions feministes i altres entitats tenien el cor dividit. O sigui, d’un costat se’ls veia decidits en la defensa d’Ucraïna com a nació lliure, el seu país, i aquí estaven amb Zelenski. Però, per un altre cantó, eren contraris a moltes de les mesures sindicals, laborals, econòmiques neoliberals que, no només, ja venen de lluny, sinó que també en el transcurs de la guerra encara s’han implantat més.
BC- Podries informar una mica més sobre aquesta qüestió?
AB- Sí. Veiem que, aprofitant la guerra, el govern Zelenski està plantejant una reforma laboral per a la qual s’han suspès els tràmits parlamentaris habituals i s’ha fet un procés accelerat. Hi ha una proposta d’esborrany segons la qual en empreses de fins a 250 treballadors, aquests poden ser acomiadats en qualsevol moment, poden modificar-se les seves condicions laborals i els horaris sense que el patró hagi de justificar res ni presentar-se davant els tribunals.
Com que a Ucraïna les empreses fins a 250 treballadors representen el 75% del total, el resultat d’aquesta equació és que qualsevol canvi en aquest sector implica un canvi quasi total de les condicions de treball de la classe treballadora.
Això ja va ser objecte de discussió d’aquesta primera conferència que vam realitzar, però recentment, en la darrera reunió de la Xarxa de Solidaritat Europea, s’ha tornat a insistir en la necessitat d’un suport internacional per part del conjunt de sindicats i organitzacions per a evitar que aquesta lleu sigui aprovada, sobretot considerant que es vol fer amb tràmit d’urgència i podria ser aprovada en qualsevol moment.
Els sindicalistes informen que dintre del parlament no hi ha organitzacions d’esquerres, raó per la qual és molt necessari que aquesta denúncia arribi a oïdes del govern Zelenski i del mateix parlament. Cal aprofitar el fet que el govern vol entrar a la UE, tot argumentant que la norma que es vol aprovar és contrària als acords europeus sobre la qüestió, així com contrària també als criteris i normes de l’OIT i de les Nacions Unides sobre drets laborals.
BC- Hem llegit recentment un article d’Olivier Besancenot (dirigent del Nou Partit Anticapitalista francès, que també va formar part del grup que visità el país) on comenta la polèmica interna entre les esquerres sobre quina és la posició més correcta davant la guerra. Hi ha qui afirma que Ucraïna és governada per nazis i que l’agressió de Putin vols «desnazificar» el país. A Amèrica Llatina, per exemple, hi ha organitzacions i intel·lectuals que defensen que donar suport a la victòria d’Ucraïna seria un error estratègic… Quina és la teva posició? Què consideres més correcte?
AB- Crec que estem en un moment clau de la història. S’està jugant una nova definició de l’ordre internacional entorn de la guerra. Això ja es podia albirar després de la pandèmia i davant els grans canvis que la crisi climàtica exigeix, però la guerra a Ucraïna ha donat una accelerada.
En aquesta situació, crec que l’esquerra no acaba d’estar atenta ni preparada. Si no vol ser un mer apèndix d’un altre dels bàndols imperialistes, cal que fem un gran esforç, car ara hi ha una gran confusió, especialment pel que fa a un dels aspectes fonamentals que planteja el conflicte, com és la lliure autodeterminació de les nacions.
Estem veient com bona part de les esquerres no acaba de comprendre que aquest dret està en joc a Ucraïna. Molts prefereixen apuntar-se a l’anomenat multilateralisme imperialista, com si aquest acord entre diferents imperialistes fos la millor solució, i encara afegeixen que cal evitar que s’allargui la gerra, evitar el patiment de la població i, especialment, una eventual guerra nuclear.
Penso que això és un error. Si no és derrotat l’imperialisme agressor, el tipus de pau a la qual es pot arribar serà una pau interimperialista que divideixi Ucraïna i sotmeti la nació al seu pacte. No volem això! Volem que guanyi el poble, el que vol dir que de forma efectiva es retirin les tropes russes a les seves fronteres.
BC- Disculpa que insisteixi, però se n’ha parlat molt de l’acció ofensiva de l’OTAN i de la importància dels grups nazis a Ucraïna com a raons de l’atac. Què has vist d’això?
AB- En relació amb la segona qüestió, la veritat és que a la ciutat no es veu res de tot això. Parlant amb companys d’allà, admeten que hi ha hagut activitat de la ultradreta i que persisteix, però consideren que és completament exagerat el que diuen alguns mitjans i, sobretot, la propaganda del Kremlin, que ha desfigurat la realitat i, fins i tot, ha utilitzat aquest argument com el motiu principal per a justificar l’agressió. O sigui, «desnazificar» Ucraïna.
Anem a pams. Al parlament, per exemple, dels 450 diputats potser n’hi ha només un d’ultradreta, mentre que a Espanya el partit Vox té una important representació i fins i tot forma govern amb el PP en alguna comunitat autònoma. A França, l’extrema dreta de Le Pen ha jugat el segon torn a les eleccions presidencials, mentre manté relacions magnífiques amb Putin, del qual inclús hauria arribat a rebre finançament.
Pel que fa a l’activitat de l’OTAN, realment no hi ha hagut cap amenaça militar directa, tampoc d’Ucraïna. Això s’ha utilitzat novament d’una manera propagandística per part del Kremlin per aconseguir un objectiu imperialista, disfressat d’«actuació militar limitada», fet que implica, a més, el no reconeixement de l’existència de la nació ucraïnesa. Putin, que ja té el domini sobre Bielorússia, vol un altre titella com Lukaixenko a Kíev. Però, òbviament, no ho està obtenint. I, pitjor encara, tot apunta que els seus plans estan fracassant.
BC- Encara sobre l’ultradreta, tens dades del percentatge de vots obtinguts per aquesta a Ucraïna?
AB- Va aconseguir com un 1,5% només. Tanmateix cal distingir: una cosa són els vots i una altra que el fet que existeixen algunes faccions armades, com la del batalló Azov, que va resistir a l’acereria de Mariúpol. De totes maneres, no només hi havia ultradretans, també anarquistes, gent treballadora, perquè els sindicats van cridar a donar suport a l’exèrcit i a la defensa territorial. Per tant, veure aquesta qüestió al marge de l’agressió que pateix el país i com això genera una reacció defensiva del conjunt, és no veure la realitat del que està passant.
Això explica també el perquè en molts aspectes els treballadors estan d’acord amb Zelenski, enfront de Rússia, i al mateix temps en contra, per tot el que fa amb la part social i, sobretot, a l’hora de preparar un tipus de sortida o solució a la guerra que no la paguin els treballadors. Perquè el tipus de polítiques que s’han desenvolupat fins ara a Ucraïna, i més encara a Rússia i Bielorússia són polítiques que només afavoreixen els oligarques que estan contra els treballadors, aplicant polítiques neoliberals. Per això els sindicats volen també suport, per donar-li la volta a tota aquesta situació.
BC- Quines tasques es desprenen de la teva estada a Ucraïna? Què et sembla que és el més important que hem de fer les esquerres llatinoamericanes, europees i mundial davant la guerra?
AB- Hi ha dues qüestions molt importants a considerar. Primer, entendre bé què està passant al país, o sigui que es tracta d’una guerra imperialista davant la qual cal posicionar-se en favor de la lliure autodeterminació d’Ucraïna. Després, en tot cas, una vegada fora les tropes russes, debatre les reivindicacions pendents, si n’hi hagués, de la població del Donbass, Crimea, etc.
Llavors, com una qüestió pròpia dels ucraïnesos, de la nació ucraïnesa, i no com a una condició imposada externament i molt menys sota l’ocupació de tropes russes, com s’ha fet fins ara amb els dits referèndums en altres indrets en els quals s’ha votat en favor del que volia l’imperialisme rus.
En segon lloc, crec que cal donar suport en tots els sentits a la lluita de la nació ucraïnesa, dels treballadors i dels demòcrates. Sobre el debat entorn de l’enviament d’armes, soc partidari d’enviar totes les més possibles, perquè es puguin defensar i derrotar l’ocupació russa.
Tot fent una mica de paral·lelisme amb allò que va esdevenir a Espanya en els anys 30, quan Franco dirigí l’aixecament, aquest va rebre ajuda dels exèrcits italià i nazi d’Alemanya, que van bombardejar Guernica, Barcelona, Madrid i altres ciutats. Mentrestant, les democràcies occidentals, en aquell moment França i Regne Unit, bloquejaren les armes perquè la República espanyola es pogués defensar.
Aquest és un dels aspectes que va permetre la victòria del feixisme a Espanya i que, evidentment, va encoratjar els altres feixismes, o sigui l’italià i l’alemany. Tenint això present cal donar suport a Ucraïna, concretament als sindicats, al sindicalisme de classe, tant a aquest com al rus i el bielorús, perquè es tractar de convertir allò que vol el Kremlin, una guerra entre imperialistes, en una guerra de classes, per poder sortir d’aquesta més reforçats com a classe treballadora.
Estem en una situació de canvis excepcionals i si la classe obrera no es reforça i no enforteix les seves organitzacions, la pau que pot sorgir del final d’aquesta guerra serà una pau imperialista com la que va tenir Bòsnia, de partició i desmembrament, de manca de força econòmica com perquè el país vagi endavant.
Hem de treballar per una pau que uneixi més els treballadors de tota Europa, des de l’Atlàntic fins als Urals, o sigui incloent-hi també els treballadors russos que estan patint el boicot i sancions i als quals cal donar suport en les seves lluites pels seus drets.
BC- Els treballadors russos donen suport a la guerra de Putin?
AB- Hi ha una part de la població que continua, podem dir, enganyada, però cada vegada hi ha més treballadors que s’adonen que Putin els està posant en un camí sense sortida que els aïlla de la resta de treballadors d’Europa, que tot això afecta la mateixa economia russa, els deixa sense recursos i el govern tampoc no es vol fer responsable de les conseqüències.
Per tant, cal assolir una plataforma comuna dels treballadors, des de Rússia fins a Portugal, perquè en el fons aquesta escalada armamentista iniciada amb la invasió russa ara s’està traslladant al conjunt dels països. El reforçament de l’OTAN, l’entrada de Suècia, de Finlàndia i l’augment dels pressupostos militars, tot això s’ha de revertir en augment de pressupostos socials, en augment de pressupostos per fer els canvis econòmics que portin cap a una economia sostenible, cap a una justícia ambiental. Per això hem d’aprofitar aquesta guerra, per a crear llaços de solidaritat.
BC- Pots fer una previsió? Et sembla que la guerra serà curta o s’allargarà?
AB- Sembla que Putin havia planejat una guerra de poques setmanes. Per operar un canvi de règim, posar un govern titella, sotmetre Ucraïna als seus dictats i lleis. S’ha vist que no ha estat possible, anem ja pel tercer mes, i no es veu la fi a curt termini, perquè Rússia no està tenint bons resultats, i pretén ara dividir el país, aconseguint el control de la part est i sud, o sigui la sortida al mar, per controlar els ports. Una aposta que s’està verificant molt difícil, vegeu el cas de Mariúpol on l’únic que han aconseguit és destruir la ciutat.
Això, en tot cas, no es podrà repetir a Odessa, tampoc té prou forces per a consolidar el seu poder a tot el Donbass, on les batalles continuen. Tot indica que la guerra continuarà i ningú preveu un final immediat en una taula de negociació.
Jo veig dues sortides. Una, que Rússia sigui derrotada. D’una banda, perquè les armes enviades a Ucraïna ho permetin. D’altra, perquè, internament, la població russa es decanti cap a un canvi d’opinió contrària a la guerra i això divideixi l’oligarquia que avui dona suport al govern de Putin; de manera que el Kremlin hagués d’arribar a acords tot retirant les tropes.
L’altra sortida és que Rússia es faci forta i continuï. Que intenti arribar a un acord amb els EUA i l’OTAN sobre la base d’una partició d’Ucraïna. Clar que aquestes alternatives no tenen en compte la població ucraïnesa, que en realitat és qui està determinant el curs del conflicte. Recordem que Biden, al principi, va oferir a Zelenski una retirada, una capitulació, i que va ser la reacció del poble la que va empènyer el govern ucraïnès i el conjunt de governs europeus a haver de fer front a aquesta invasió.
Així doncs, el poble d’Ucraïna, com he vist en tots els militants (sindicalistes, feministes i altres), està en favor de guanyar la guerra. Quan abans accelerem aquest suport millor sortirà Europa d’aquesta, i evitarà que siguin els imperialismes els que negociïn alguna mena de solució des de dalt.